Franz Schubert començà a escriure fins a vint-i-tres Sonates per a piano , però tan sols n’acabà onze. Les conegudes com les “tres darreres Sonates ”, escrites al final de la seva vida, ocupen un espai excepcional al Parnàs de la música occidental, per la seva profunditat i intensitat emocional. Però més enllà d’aquestes tres obres, cadascuna de les Sonates ens descobreix el nou rumb que aquesta forma musical agafarà sota el seu mestratge. Schubert vol imitar Beethoven, el seu model, però en aquest intent, i especialment en aquestes obres concebudes per ser interpretades en salons íntims, trobem el Schubert més ambiciós, que tot i no perdre la seva vena melòdica i poètica aporta nous desenvolupaments que obriran nous camins musicals. Potser per això aquestes obres van restar oblidades al llarg del segle XIX i fins ben entrat el segle XX no es van recuperar en el repertori habitual de concert.